Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, pau riba va dedicar a la seva mare, mercé romeva, la rabiüda cançó «mareta bufona», tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer dioptria del qual han dit que és «una crítica ferotge a lesperit petitburgés i a la família cristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que shi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món. sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrers temps compartits per mare i fill. parla de la fragilitat de la vellesa i de lestimació filial sense límits i nari nant sens endú de barcelona a les fresques aigües de cadaqués, a es poal. tot aixó, és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes den pau riba. «no hi havia ocasió, per molt rara, aliena o allunyada dels seus principis i costums que pogués arribar a semblar, en qué no acabés sobresortint, essent centre de totes les mirades, acaparant tota latenció. pel seu positivisme, per la seva adaptabilitat, pel caient i lescaient de la seva conversa, per la seva sana alegria... i pel seu somriure diáfan que ho ilòluminava tot.»
